Hola de nou. Començo tard, tard i atabalada. Em vaig reincorporar al centre
de pràctiques AnCel, on ja vaig realitzar el Pràcticum I, a principis de Març.
La veritat és que la meva experiència al llarg dels mesos anteriors (com ja
vaig fer costar en les meves anteriors entrades al blog) va ser molt bona, vaig
molt a gust a les pràctiques, m’agrada la feina que fan i la forma de
treballar, el tracte amb els nens i nenes i la manera d’entendre l’educació i
les intervencions.
Ara bé. A l’hora de plantejar la meva intervenció em vaig sentir força “desorientada”.
Tenia molt clar que volia fer la intervenció amb nens que pateixen dislèxia, ja
que per un costat és el que més he vist treballar a la psicopedagoga del
centre, i per l’altre, perquè és un trastorn molt freqüent dins les aules de
les escoles i com a mestra que sóc, m’agrada tenir recursos i estratègies per a
treballar amb aquests nens i nenes i poder extreure’n el màxim d’ells.
Així doncs faré una intervenció amb nens dislèctics. Fins aquí tot clar.
Tinc moltes idees al cap (potser masses), tantes que a l’hora de plantejar la
meva intervenció a la PAC 1, crec que he pecat de voler treballar-ne masses.
- M’interessa molt treballar amb alumnes que han estat diagnosticats en diferents etapes. Al centre hi ha un nen que acaba de començar tractament que ja té 14 anys i que porta molt temps patint una escolarització que no ha fet més que menysvalorar-lo, ha repetit curs, ell es considera “tonto”, diu que és el que l’han fet sentir en diverses ocasions, fins i tot ha arribat a canviar de centre escolar. En tot aquest temps no hi ha hagut cap professional que hagi sospitat que en J. potser no treia bones notes o feia moltes faltes d’ortografia perquè realment tenia una necessitat educativa especial com és la dislèxia. Possiblement una detecció en el moment idoni (amb uns 8 anys) i un tractament a consciència haurien fet que J. no repetís o que entengués el que li estava passant i que el seu autoconcepte i la seva autoestima no s’haguessin vist tan afectades durant tants anys de la seva vida escolar.
- També m’interessa conèixer fins a quin punt aquest trastorn és conegut pels pares i per la societat, quins són els tabús o tòpics, què en saben els propis nens i nenes que ho pateixen.
- M’agrada també tot el tema del diagnòstic, conèixer les diferents proves i tests, com s’han de passar, quins són els indicatius més importants que et poden fer detectar les actuacions a realitzar.
- Tenir un bon material per a fer les intervencions també és important. Crear un conjunt d’activitats dinàmiques i motivadores, recollir diferents tipus de material ja elaborat i modificar-lo i adaptar-lo als diferents casos i necessitats específiques, personalitzant-los al màxim per a aconseguir que resulti atractiu i funcional.
Com podeu veure, masses coses, la meva intenció era fer una intervenció que
englobés una mica totes aquestes coses i em vaig saturar. No sabia per on començar,
no sabia COM començar.
Vaig parlar amb la tutora del centre, la veritat és que em va ajudar molt.
Em va demanar que intentés simplificar, que prioritzés, que em centrés en un
únic aspecte i que tirés cap allà.
Així doncs, finalment centraré la meva intervenció en dos casos, en Q. i el
J., dos nens dislèctics de diferents edats, en Q. té 8 anys i en J, en té 14 i
intentaré treballar el procés de lectura amb tots dos casos ja que, després d’estudiar
ambdós nens i parlar amb l’Ana, és un aspecte que cal treballar.
He volgut prioritzar aquest punt perquè crec que, tenint en compte el
context del centre, les oportunitats que em dóna i la funcionalitat que
representa per als nens amb els que treballaré, és la intervenció que tindrà
més significativitat per a mi. A més a més em donarà molt recursos i
aplicacions directes en la meva vida laboral.
Així doncs ja estic encaminada de nou, em sap greu haver tardat tant, però
suposo que a vegades hi ha situacions que ens superen una mica i que ens fan
parar, agafar aire i tornar-ho a intentar.
Alexandra.
