TANCAMENT PRÀCTICUM I

Després de totes les tardes que he passat en el centre AnCel realitzant el meu Pràcticum I, compartint i vivint experiències amb les grans professionals que hi ha al darrere, només em queda que agrair la gran acollida que m’han fet i emportar-me’n un munt d’aprenentatges i reflexions entorn a la figura del psicopedagog.

He tingut la gran sort d’estar en un centre on estimen la seva professió i sobretot la relació i el vincle que fas amb els infants. He après a analitzar les situacions i a valorar en positiu quan és necessari fer una gir de 180 graus de la sessió programada perquè la situació així ho requeria, a no tenir por de delegar a les persones que estan més preparades per assumir altres reptes que planteja una intervenció, així doncs, si en una sessió d’intervenció psicopedagògica veiem que el nen en qüestió necessita unes sessions d’intervenció psicològica caldrà prioritzar aquest aspecte per poder fer després la nostra feina de manera més efectiva, i veure treballar en equip a l’Ana (psicopedagoga) i a la Cèlia (psicòloga) ha estat fantàstic. Cal saber coordinar-se i donar-se suport, totes dues estan molt implicades en la seva feina i ho demostren amb l’esforç i la dedicació, la veritat és que m’han transmès molta confiança i passió per la gran i difícil tasca que es realitza en un centre psicopedagògic.

Pel que fa al meu dia a dia al centre, he anat 6 hores a la setmana repartides en dos dies, els dimarts i els dijous. He procurat no faltar mai i mostrar-me disposada i receptiva davant de qualsevol tasca que m’han encomanat. M’he sentit molt partícip en el dia a dia, m’han preguntat i m’han donat la oportunitat de preguntar en tot moment, facilitant-me sempre tota la informació que he necessitat per a la realització de les diferents PACs.

Pel que fa al seguiment de l’assignatura, cal dir que m’ha resultat força complex complir amb els diferents terminis. Probablement per una falta d’organització pròpia (amb la que porto temps lluitant) i una manca de planificació i temps. Amb això estic força disgustada amb mi mateixa ja que per voler arribar a masses coses és possible que hagi fallat i s’hagin vist afectades les entregues i la qualitat d’aquestes. Tot i això sí que he anat portant un registre diari de les meves observacions i després he procurat fer-ne les reflexions pertinents en les diferents entrades del blogg.

Estic molt contenta d’estar en el centre on estic, tinc ganes de començar el Pràcticum II, on procuraré portar la feina més al dia i planificar-me millor el temps.  

SESSIÓ DE DIAGNÒSTIC (WISC - IV)

Per a poder fer un bon diagnòstic cal saber passar molt bé les diferents proves de diagnosi. No es tracta simplement de seguir el llibret explicatiu i passar un exercici rere l’altre, cal escollir quines proves i en quin ordre, saber fer parèntesis, explicar molt bé la tasca a realitzar i interpretar les respostes de l’infant o l’estat anímic i de concentració amb el qual s’està realitzant la prova.

Avui ha vingut al centre l’I., un nen de 6 anys que des de casa i des de l’escola s’ha detectat que està tenint una gran problemàtica per a l’adquisició del procés de lectoescriptura. En prou feines sap escriure el seu nom, i comencen a estar força preocupats.

Aquesta és la seva primera sessió al centre, no coneix a l’Ana i per tant al principi se’l veu insegur i molt tímid. Cal trencar el gel. L’Ana li ensenya el centre, l’aula on estaran, els diferents ambients... és bo que l’I. es familiaritzi amb l’espai, també ens presenta a la Cèlia (la psicòloga) i a mi, ja que estarem dins l’aula observant la sessió. Intentem començar la sessió d’una forma dinàmica i engrescadora, fem preguntes, bromes, el que sigui perquè l’I. es relaxi i agafi una mica de confiança.

Per començar l’Ana em comenta que sol escollir exercicis que resultin més entretingudes de fer, que sovint els nens i nenes les veuen més com un joc i no els costa tant de realitzar.

Comencem per la prova dels cubs, on l’I. haurà de copiar una imatge projectada amb 4 cubs. Primer l’Ana en fa un de mostra i intenta donar algunes indicacions. En el següent exercici l’I. ha de diré en què s’assemblen dos objectes en concret. Després ha hagut de memoritzar i repetir una sèrie de números, primer tal i com l’Ana li deia i després invertint l’ordre (aquest ha estat molt difícil per ell). Seguidament ha hagut d’escollir dos imatges que ell relacionés entre unes quantes. La cinquena prova ha estat la de copiar unes claus, dins d’unes formes establertes (estrella, rodona, quadrat..) calia que hi dibuixes un símbol concret (un guió horitzontal, una creu, una ratlla vertical...). En aquesta prova ens ha deixat a les tres amb la boca oberta, ja que en seguida ha memoritzat el símbol que corresponia a cada figura i a una velocitat sorprenent ha començar a omplir figures sense mirar el model. La penúltima prova ha estat una relacionada amb el vocabulari i en la última havia de buscar si el símbol estava repetit o no.

Entre prova i prova l’Ana ha intentat trencar una mica la dinàmica, parlar de coses amb l’I. per conèixer-lo una mica més, preguntar-li què li està semblant, si necessita descansar, etc. És important garantir la comoditat del nen, cal que estigui motivat i concentrat, sense pressions, d’aquesta manera els resultats són més representatius.

Acabem la sessió amb un joc de la tableta, un que escull ell mateix ja que s’ha portat molt bé i mereix un premi.

Recompensar l’esforç i el treball és una metodologia molt emprada en el centre AnCel, tenen una caixa especial de premis que, quan els infants acompleixen els objectius marcats poden obrir i escollir alguns dels detalls que hi ha dins. Crec que això els ajuda a entendre la gratificació de la feina realitzada, que se’ls valora l’esforç que fan, i també els fa venir contents i amb ganes de treballar. Tothom i surt guanyant!.

M’ha agradat molt veure una primera sessió, la manera com entra el nen pot marcar el diagnòstic i la possible intervenció posterior, cal ser respectuosos, cal cuidar els detalls, tant amb l’infant com amb la família, és important crear un clima de seguretat i confiança on tothom se senti a gust, tant el professional que treballa, com el nen o nena que ve a treballar, com la família i l’entorn. No hem d’oblidar que treballem amb persones, i amb nens i nenes amb dificultats que ho estan passant malament ja que la seva problemàtica els impedeix avançar amb normalitat. M’agrada molt com treballen en el centre AnCel, m’agrada la forma com cuiden aquesta relació de confiança amb els nens i les famílies que venen al centre i crec que això és garantia que les coses els aniran molt bé.

LA CURSA DE LES PARAULES

Treballar d’una forma lúdica i entretinguda ajuda a augmentar el nivell d’atenció i a assimilar millor els conceptes.

En la gran majoria de sessions de reeducació de la dislèxia, l’Ana està emprant una metodologia que trobo que és molt efectiva i que ajuda als nens i nenes dislèctics que tenen un greu problema amb l’ortografia, a millorar i a veure ràpidament bons resultats a la vegada que gaudeixen i agafen un hàbit de treball.

Per començar, cal detectar aquelles paraules on l’error és més comú, cal que siguin també paraules d’ús quotidià. Una bona eina és fer un dictat que treballi una norma ortogràfica en concret i detectar els errors. Aquestes paraules seleccionades, l’Ana les anota en unes tires de paper petites i es col·loquen en un sobre que l’infant s’emportarà a casa. Aquestes paraules cal que les repassi cada dia, un període de temps curt però a consciència (poden ser 5 minuts, però cal que es faci bé). No cal que les escrigui ni que ningú les hi dicti, simplement que agafi la paraula, la miri i intenti reproduir-la dins de la seva “pissarra màgica”.

Aquest exercici previ ens dóna peu a començar la cursa de les paraules. Per això cal tenir 4 sobres. En aquest sobres els hi posarem 4 noms que corresponguin a un grau de satisfacció gradual com podria ser per exemple:

1-      Comença a estar bé.

2-      Està força bé.

3-      Està super bé.

4-      Està fantàstic genial!

Aquests noms es poden negociar i decidir amb el nen o nena, cal implicar-los al màxim amb el joc.

La cursa comença amb les paraules mirades de casa. Cal escriure-les correctament, s’utilitza normalment la pissarra digital, que també és un element molt engrescador. L’Ana les dicta i si la paraula està ben escrita passa al sobre 1 “comença a estar bé”. Si la paraula no ha estat ben escrita retorna al sobre de casa perquè se la puguin mirar de nou. A mesura que van passant les sessions les paraules van passant de sobre, si es fan correctament passen al sobre següent, sinó es queden en aquell on estaven.

Les paraules s’acostumen a passar sempre a l’inici de la sessió, l’objectiu final és que arribin al sobre 4 “està fantàstic genial”, moment en el qual se suposa que la paraula ha quedat degudament assimilada i ja no s’escriurà amb cap error ortogràfic. Les paraules que arriben al sobre 4 ja no es tornen a preguntar, tot i que això no vol dir que en alguna sessió no se’n pugui recuperar alguna.

Normalment en el sobre de casa es procura que no hi hagi més de 10 paraules per mirar, i sempre en funció del nen o nena. Si es posen moltes paraules i no es poden mirar, no serveix de res i acaba convertint-se en una càrrega més que en un desafiament personal de passar-les totes al sobre 1.

LES LLETRES I JO, Un conte sobre la dislèxia.

Les lletres i jo, un conte sobre la dislèxia, és un conte en format digital que acosta a pares, mares i infants a entendre una mica millor aquesta dificultat.

És un conte escrit en primera persona on es fa entendre la situació inicial d’un nen o nena que pateix aquest trastorn.  L’angoixa que suposa una pàgina plena de paraules que es converteix en una muntanya de lletres indesxifrables, l’aïllament que senten quan veuen que els seus companys van avançant en el món de la lectura/escripturta i en el gust per aquesta i ells no, la incomprensió dels més grans, etc.  Finalment també ens mostra la clau per a resoldre el problema, i és el perdre la por a aquestes lletres, és començar a veure-les d’una forma divertida, més lúdica (una altra manera d’aprendre) i a poc a poc, veient els resultats,  aquests nens van millorant.

D’aquest recurs m’agradaria destacar-ne dos aspectes molt positius. El primer és el del format. Quan els nenes i nenes perceben les coses de forma atractiva, la seva predisposició i atenció millora. Això ho he pogut comprovar en les diferents sessions on  l’Ana ha passat aquest conte amb la seva tableta. Ja pel simple fet de tindre aquest suport fa que els nens s’hi impliquin més. Hem d’aprofitar aquest punt extra de motivació que implica el format digital i usar-lo sense por, a més a més aquest conte il·lustrat té àudio per a fer la lectura i la comprensió més senzilles.

També m’agradaria destacar la sensibilitat i senzillesa amb que està escrit aquest conte. Crec que aconsegueix quelcom força complex (com a mínim amb els nens i nenes que jo he observat) i és que enseguida se senten identificats amb les coses que li succeeixen a la protagonista. Una cosa molt bona de fer durant la lectura i que l’Ana feia, és anar fent preguntes i reflexions sobre allò que es comenta “A tu també t’ha passat alguna vegada això de veure una muntanya de lletres en lloc de paraules?” “A tu també et molestava que et diguessin que no t’esforçaves prou, tot i que si que ho feies?”... D’aquesta manera s’aconsegueix que allò que els feia sentir tant estranys, tant incompresos, es normalitzi i entenguin que hi ha més persones que pateixen com ells, i que si es treballa amb ganes i proporcionant les eines adequades se’n podran sortir perfectament.

Si esteu interessats en aquest recurs per a treballar amb els vostres nens i nenes, us adjunto un enllaç d’una pàgina on hi trobareu tota la informació i la manera com descarregar-vos el conte.

http://www.sortirambnens.com/per-fer/jocs-per-a-nens/apps-mobil-per-a-nens/782

LA DISLÈXIA

Durant la meva estada en el Pràcticum I, estic treballant i observant sobretot la reeducació de la dislèxia. Segueixo el treball setmanal que l’Ana fa amb alguns dels nens i nenes del centre.

M’agradaria començar aquesta entrada al bloc compartint amb vosaltres una definició que considero molt complerta del que s’entén per dislèxia extreta de la Associació Catalana de la Dislèxia  (ACD):

La Dislèxia és una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat.

Es caracteritza perquè les adquisicions de la persona en l’àmbit de la lectoescriptura es troben molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i la seva edat cronològica. És un problema de tipus cognitiu, que afecta aquelles habilitats lingüístiques associades amb l’escriptura, particularment el pas de la codificació visual a la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta amb una dificultat d’automatització especialment en la lectura, l’ortografia i, en ocasions, també en el càlcul aritmètic.

Exigir, doncs, a una persona que pateix Dislèxia el mateix nivell de coneixements ortogràfics o la mateixa velocitat lectora que la resta dels alumnes, és abocar al fracàs a una persona que, amb una intel·ligència i capacitat intel·lectual dintre de la mitjana (i, en alguns casos, per damunt), té un problema específic d’aprenentatge.

Senzillament, els dislèctics tenen una manera diferent d’aprendre. La majoria de les persones dislèctiques estan prou capacitades per accedir a qualsevol nivell d’ensenyament, però massa sovint el sistema educatiu barra el pas als dislèctics abocant-los al fracàs escolar o bé oferint-los sortides per a les quals no estan gens motivats i que són l’origen de profundes frustracions personals.

Comparteixo de forma rotunda tot el que aquí està escrit. Especialment m’agradaria remarcar una frase en concret : ELS DISLÈCTICS TENEN UNA MANERA DIFERENT D’APRENDRE.

Si una cosa estic aprenent en aquestes pràctiques i en el centre AnCel en concret, és la importància i la prioritat d’aconseguir torbar quin és el camí adequat per a cada nen. Per l’horari en que vaig, estic fent el seguiment de 5 nens que tenen dislèxia (en diferents graus i de diferents edats) i tot i que algunes activitats i metodologies de treball es repeteixen, les sessions no tenen res a veure les d’uns nens amb els altres, i és que és important trobar la manera que l’aprenentatge sigui significatiu des del punt de vista educatiu, i cal trobar les estratègies adequades a cada nen/a perquè el procés d’assimilació sigui el màxim d’efectiu. Les estratègies motivadores s’adapten doncs als interessos de cadascú.

Conèixer bé l’infant, implicar-te al màxim i personalitzar el procediment són les claus d’una bona intervenció.

EL ROL DEL PSICOPEDAGOG

M’agradaria aprofitar aquesta entrada per a compartir un article que m’ha semblat molt interessant sobre el Rol del Psicopedagog.  L’he extret de la pàgina web del centre on realitzo les pràctiques, el centre AnCel. Crec que és un bon punt de partida per anar construint-nos una idea de com ha de ser un psicopedagog i quines tasques ha de desenvolupar. A banda de la informació i la observació que fem en el nostre pràcticum i de tota la formació que hem anat rebent amb les diferents assignatures, la lectura d’articles i treballs també ajuda a entendre quin paper realitza un psicopedagog i quin és l’objectiu que perseguirem.

Establir un context de col·laboració és important perquè emfatitza la responsabilitat compartida entre els diferents protagonistes de la tasca. Una conseqüència destacable és que els consultants tenen així l’oportunitat d’interioritzar l’anàlisi compartit, els plans elaborats, les condicions de implantació i, en definitiva, poden augmentar la seva competència i autonomia en la resolució de problemes. (Solé, 1998, p.56).

El rol que assumeix un psicopedagog varia segons l’enfoc des del que treballi. Des de l’enfoc educacional/constructivista, el rol d’un psicopedagog ha de ser de “consultor de procés”, entès el consultor com un expert que treballa intensament amb els consultants per implementar canvis en un procés concret. La tasca d’aquest assessor estarà basada en la col·laboració. (Solé, 1998)

Una de les tasques principals del psicopedagog en els centres és explicar la seva funció. En aquest sentit, Selvini i altres (1985, citat a Solé, 1998) exposen que el psicòleg que d’entrada es defineix a sí mateix com complementari en relació amb la transcendència del problema i necessitat de la informació i els coneixements que poden proporcionar els demés, implícitament (...) convida als seus interlocutors a formar una aliança que apunta a un objectiu comú.

En aquest context, considerem al psicopedagog tant com un professional compromès amb els objectius de millora de la qualitat de l’ensenyament com un assessor per al canvi de la institució. Aquests canvis, per una banda, han de permetre al centre organitzar un ensenyament òptim per a cada alumne, i per l’altra, estaran vinculats a aspectes organitzatius i curriculars, lligats per tant a la concreció pràctica i quotidiana de la tasca educativa (Solé, 1998).

En referència a com ha d’abordar el psicopedagog les demandes que li fan, Marrodan i Olivan (1996, citat a Solé, 1998) assenyalen que la primera tasca psicopedagògica davant d’una demanda consisteix en analitzar a què respon i valorar la pertinència o no d’iniciar el seu abordatge. En un segon moment, tractarem de compartir aquest anàlisi amb el professorat i explicitarem els objectius de la col·laboració, la redefinició o el no inici de la col·laboració en el cas de que veiem que no obeeix a una necessitat en la que puguem aportar ajudes.

Finalment, perquè en un centre es produeixin canvis, el primer que necessita saber el psicopedagog són els motius que té la institució per canviar i si té alguna implicació el moment en què la institució fa la demanda pel que respecta a la intervenció o assessorament. A continuació, donada la demanda per “vàlida”, cal que el psicopedagog sàpiga quina és la capacitat de col·laborar dels col·lectius als que es dirigeix la intervenció. Operar per al canvi es costós, i exigeix uns compromisos mutus que permetin conduir de forma adequada la tasca de la que es tracti (Solé, 1998).

REFORÇ ESCOLAR

Al centre AnCel hi estic aproximadament unes 6 hores a la setmana repartides en dos dies. En aquest espai de temps, tot i ser un centre petit, hi veig les diferents tasques que realitza la psicopedagoga ja que, lluny d’estar tot el dia fent diagnòstics, desenvolupa altres tasques molt importants també.

Dins d’aquestes hi trobem la reeducació i també el reforç escolar.

L’Objectiu principal d’aquesta entrada és analitzar i reflexionar sobre la importància de donar eines i recursos perquè els infants que venen al centre a fer un reforç escolar marxin amb molt més que els deures ben fets, que marxin amb hàbits i tècniques d’estudi que puguin aplicar en el seu dia a dia, al centre escolar i a casa, que els donin autonomia i garanties de millors resultats.

Realitzar un bon reforç escolar no és només fer un acompanyament en els deures que pugui portar el nen o la nena, o resoldre dubtes i dificultats. Es procura donar eines i recursos als infants perquè realitzin les tasques de forma autònoma, cal organitzar i esquematitzar els coneixements que aquests ja tenen i facilitar-los la tasca amb recursos organitzatius que els ajudaran a suplir possibles carències de concentració i atenció o dels mals hàbits que hagin adquirit prèviament.

El primer que fem dins del grup de reforç escolar és obrir les agendes. Cal planificar i prioritzar les tasques que s’han de fer. Els nens i nenes han de saber anotar bé les feines ja que n’hi ha molts que enlloc d’anotar la tasca pel dia que s’ha d’entregar o anotar l’examen el dia que es realitzarà ho fan en el dia que se’ls ha comunicat. D’aquesta manera no tenen una bona organització i s’obliden de fer feines, portar deures i estudiar pels exàmens. És bo, en aquest casos, poder comptar amb la supervisió del tutor de l’aula o d’algun company organitzat.

Saber prioritzar tasques en funció de l’esforç i la dificultat que aquestes suposin també és important i dosificar el temari d’estudi en un període prolongat de temps també serà molt més efectiu que realitzar-ho tot de cop els dies previs de l’examen. Per això és tant important l’organització i la planificació.

El treball amb dibuixos i esquemes ajuda a assimilar molt millor els continguts i l’experimentació pràctica també serà un recurs molt útil per a l’adquisició dels continguts. Si estem repassant l’aparell locomotor, no ho farem llegint i mirant els dibuixos, sinó que ens aixecarem, saltarem, caminarem, observarem el moviment del nostre propi cos i en traurem les nostres conclusions i ho relacionarem amb allò que ens han explicat a l’aula.

En definitiva. En aquest espai de reforç escolar no es buscarà una continuació d’una aula ordinària, aprofitarem per fer coses diferents que sovint en una aula amb 25 alumnes resulta complicat, aprofitarem per experimentar el coneixement, buscarem metodologies dinàmiques i diferents, buscarem elements motivadors, des d’escriure a la pissarra amb els retoladors fins a la utilització de recursos digitals, farem esquemes i mapes conceptuals que ajudin a la correcta assimilació del que s’explica i procurarem que l’infant gaudeixi de tot aquest procés.

Per a que aquesta tasca sigui el màxim d’exitosa cal conèixer el nen o nena amb qui treballem. No tots respondran de la mateixa forma davant els mateixos estímuls, i per tant, com més els coneguem, més podrem ajustar la nostra ajuda a l’infant en particular.

ANAMNESI

Quan ve una família, amb una demanda del centre on estudia el seu fill o filla, o amb una demanda pròpia perquè miris, valoris i diagnostiquis a l’infant, el primer contacte que tens amb aquests és molt important per encaminar la teva actuació. Totes les dades que recullis en aquella primera entrevista poden ser clau i fonamentals per a passar un tipus de proves o per justificar i explicar possibles resultats.

És per això que des del centre AnCel, l’anamnesi que es fa és molt complert. L’Ana m’ha ensenyat un anamnesi que van fer als pares de justament el K. a partir d’aquest m’han invitat a que jo elabori el meu propi anamnesi per si el dia de demà em trobo que he de fer una primera entrevista amb els familiars d’algun nen o nena. La idea és recollir tota la informació possible ja sigui a trets generals com detalls específics de la vida de l’infant.

Objectiu:

Amb aquesta entrevista procurarem acostar-nos a la realitat de l’infant fora i dins del context escolar i obtenir-ne el màxim d’informació, per un costat, i aconseguir apropar-nos una mica més a la família, procurant crear un vincle i una relació favorable per garantir un suport que ajudarà a que la intervenció es realitzi de forma molt més significativa.

Preguntes que realitzaré:

Les preguntes que formaran part del anamnesi les he estructurat en blocs segons la informació que voldrem recollir i dins de cada bloc hi ha elaborades unes preguntes que farem de forma ordenada als pares. En aquest cas quedaria així:

1.       FITXA

Nom i cognoms:

Adreça:

Població:

Telf:                                                                       Data de naixement:

Data primera visita:                                                 Edat:

Escola:                                                                   Curs:

Nom del pare:                                                         Nom de la mare:

Diagnòstic:                                                             Centre diagnòstic:

2.       SALUT

Ha tingut X alguna malaltia? Algun ingrés hospitalari? Intervencions quirúrgiques? Pren alguna medicació habitualment?

3.       EVOLUCIÓ MOTRIU I DEL LLEGUATGE

Amb quina edat va començar a caminar? Com va ser la seva evolució en el llenguatge, les seves primeres paraules? Com es comunica? Quina llengua parleu a casa?

4.       HÀBITS

Quins són els seus hàbits alimentaris? A quina hora va a dormir? Té un control dels seus esfínter durant la nit/dia? Quins són els jocs més freqüents als que recorre? Quines són les seves rutines?

5.       CONDUCTA EMOCIONAL-SOCIAL

Quin caràcter té habitualment? Té dependència dels adults? Gelosia de germans? Quines són les seves pors? Té malsons? Es mostra obsessiu, tranquil·la, inquieta...? té rabietes? quin és el seu rol a casa?

6.       RELACIONS FAMILIARS

Quant temps passa amb la família? Quines són les seves responsabilitats a casa? Té problemes de convivència? Quins i com són els seus vincles afectius? Quins son els acords en l’educació dels pares?

7.       RELACIONS SOCIALS

Quina relació té amb les persones desconegudes? Com interactua amb els seus amics? Li agrada fer activitats de grup (festes d’aniversari, anar a jugar en hores de fora d’horari escolar...)?

8.       HÀBITS DE TREBALL

Sap organitzar-se sola en les feines? Té iniciativa a l’hora de posar-se a treballar? Manté un nivell de concentració adequat? És ordenat/da en les tasques? Quins són els seus punts forts? On es veu més insegur/a? És polit/da?

9.       ESCOLARITAT

Història escolar (centres, canvis), assignatures que aprova, assignatures que suspèn, comportament a l’aula, relació amb el mestre, relació amb els companys, hàbits d’estudi.

10.   ALTRES.

Altres dades que la família vulgui destacar que no quedin reflectits en les preguntes anteriors.

Per concloure, m'agradaria dir que fer un bon diagnòstic, a vegades, és una mica com cuinar. Si vols fer un bon menjà, és necessari tenir tots els ingredients necessaris per a l'elaboració del plat, evidentment no ens hem d'oblidar que unes bones eines i certa sensibilitat i habilitat també jugaran al teu favor.

Un bon anamnesi és el que t'aportarà totes aquelles dades inicials que et donaran les pistes que ajudaran a elaborar un bon diagnòstic, complert i acurat i encaminar la teva tasca com a psicopedagoga, entendre què està passamt, perquè i com actuar de la manera més ajustada al nen o nena.

DEVOLUCIÓ D'UN INFORME

És dels meus primers dies de pràctiques, encara estic situant-me una mica, coneixent els nens i la manera de treballar de les professionals. Avui veuré com l’Ana fa una devolució de l’informe fet al K.

El K. és un nen d’11 anys, va a 6è de primària i està traient molt males notes. Els pares estan preocupats, pensen que potser li està passant quelcom al seu fill i no han pogut atendre’l com calia, sempre ha tingut dificultats a l’escola i el tutor ha recomanat que se li fes un diagnòstic per veure on pot estar el problema, ja que considera que té prou capacitat com per treure millors notes.

Els objectius d’aquesta sessió són els de transmetre als pares de la manera més comprensible possible quins han estats els resultats de la passació de les diferents proves de diagnòstic, posar en situació a la família de quins poden ser els camins a seguir i procurar per tots els mitjans garantir una implicació total amb la família i els diferents agent implicats perquè les decisions preses es duguin a terme sense entrebancs.

A la devolució hi acudeix només la mare del K. i també hi som l’Ana (psicopedagoga) i jo.

El primer que em crida l’atenció és la gran capacitat que té l’Ana per mostrar-se propera, la mare del K. està força nerviosa, se la veu preocupada i amb ganes d’obtenir respostes i indicacions que puguin ajudar al seu fill. És per això que em fixo molt en la forma que l’Ana prova de tranquil·litzar-la, crec que és important que l’inici des de l’inici de l’entrevista es procuri relaxar l’ambient, ja sigui parlant de coses que no tenen a veure amb el K. o explicant alguna anècdota divertida o curiosa que s’hagi donat en algunes de les sessions que l’Ana ha fet amb el K. També és bo treure a la llum de seguida coses bones que ha pogut veure del nen que incrementin tots els aspectes positius que té en K. “ Quin nen més educat, ha estat un gust treballar amb ell”, “S’ha portat molt bé, i mira que l’hem fet treballar molt!”.  En seguida es veu com canvia l’actitud i la postura de la mare, i ara sí que és un bon moment per entrar en matèria i posar damunt la taula tots aquells aspectes que han anat sortint en les diferents proves.

Si una cosa puc destacar al llarg de la sessió és que, tot i que es parla de les dificultats (en K. presenta una dislèxia lleu, té problemes de memòria de treball i es mostra molt conformista amb la situació, no sembla que l’afecti suspendre assignatures, i últimament està tenint alguns problemes conductuals amb els companys), constantment es van reforçant els aspectes positius que es poden veure a través de les proves (el seu coeficient intel·lectual és bo, la predisposició davant la feina també és bona...).

Al final de la reunió la mare es mostra una mica abatuda, la inseguretat, l’autoinculpació que tot això estigui passant per no haver reaccionat abans i la por que aquest fet pugui fer que ara resulti molt difícil posar-hi solució semblen una càrrega molt important i sovint hi ha molts pares que la senten. Pares que tenen llargues jornades de treball que poden pensar que no han dedicat suficient temps als seus fills i a les necessitats que aquests puguin tenir.

És molt difícil a vegades lidiar amb aquestes situacions. Com a professional tens ganes de donar una resposta immediata, garantir els millors resultats en un espai de temps immediat, però no pots. És important fer veure a les famílies que el procés de treball serà llarg, però que si el grau d’implicació per part de tots els agents implicats és elevat, els resultats arribaran abans, i que mai és tard per posar-se a treballar, cal agafar-ho amb ganes i sense por, i anar valorant molt positivament els petits canvis que vagin sorgint al principi per garantir que en vinguin de més importants.

Ha estat un dia força intens. M’agrada la forma de transmetre un missatge optimista que ha tingut l’Ana, hi ha molt feina per fer, però quan el professional que tens davant et garanteix tota la seva dedicació i els recursos possibles per garantir que aquesta tasca es realitzi de la forma més adequada et dóna la tranquil·litat i la seguretat que el teu fill o filla no podria estar en un millor lloc.