LA DISLÈXIA

Durant la meva estada en el Pràcticum I, estic treballant i observant sobretot la reeducació de la dislèxia. Segueixo el treball setmanal que l’Ana fa amb alguns dels nens i nenes del centre.

M’agradaria començar aquesta entrada al bloc compartint amb vosaltres una definició que considero molt complerta del que s’entén per dislèxia extreta de la Associació Catalana de la Dislèxia  (ACD):

La Dislèxia és una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat.

Es caracteritza perquè les adquisicions de la persona en l’àmbit de la lectoescriptura es troben molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i la seva edat cronològica. És un problema de tipus cognitiu, que afecta aquelles habilitats lingüístiques associades amb l’escriptura, particularment el pas de la codificació visual a la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta amb una dificultat d’automatització especialment en la lectura, l’ortografia i, en ocasions, també en el càlcul aritmètic.

Exigir, doncs, a una persona que pateix Dislèxia el mateix nivell de coneixements ortogràfics o la mateixa velocitat lectora que la resta dels alumnes, és abocar al fracàs a una persona que, amb una intel·ligència i capacitat intel·lectual dintre de la mitjana (i, en alguns casos, per damunt), té un problema específic d’aprenentatge.

Senzillament, els dislèctics tenen una manera diferent d’aprendre. La majoria de les persones dislèctiques estan prou capacitades per accedir a qualsevol nivell d’ensenyament, però massa sovint el sistema educatiu barra el pas als dislèctics abocant-los al fracàs escolar o bé oferint-los sortides per a les quals no estan gens motivats i que són l’origen de profundes frustracions personals.

Comparteixo de forma rotunda tot el que aquí està escrit. Especialment m’agradaria remarcar una frase en concret : ELS DISLÈCTICS TENEN UNA MANERA DIFERENT D’APRENDRE.

Si una cosa estic aprenent en aquestes pràctiques i en el centre AnCel en concret, és la importància i la prioritat d’aconseguir torbar quin és el camí adequat per a cada nen. Per l’horari en que vaig, estic fent el seguiment de 5 nens que tenen dislèxia (en diferents graus i de diferents edats) i tot i que algunes activitats i metodologies de treball es repeteixen, les sessions no tenen res a veure les d’uns nens amb els altres, i és que és important trobar la manera que l’aprenentatge sigui significatiu des del punt de vista educatiu, i cal trobar les estratègies adequades a cada nen/a perquè el procés d’assimilació sigui el màxim d’efectiu. Les estratègies motivadores s’adapten doncs als interessos de cadascú.

Conèixer bé l’infant, implicar-te al màxim i personalitzar el procediment són les claus d’una bona intervenció.